Els peus en equilibri

Cada cert temps (o diàriament segons la tradició) és bo tornar a revisar el nostre estat, de principi a fi. Un observa i continua. Forma part del procés d’alliberament en el qual entrem al practicar ioga, seria l’estudi o indagació sobre un mateix per poder continuar buidant o cremant impureses de tota mena. En aquesta indagació a mi m’agrada començar pel cos físic i per la base, en aquest cas: els peus.

Els nostres peus són el nostre suport contra el terra, la base, allò que alhora ens manté ferms i amb la flexibilitat suficient per balancejar o caminar segons la vida ens exigeixi.

A mesura que ens anem fent grans, a causa del cansament de les articulacions, com les dels genolls, caminem amb els peus més “arrossegant-se”, sense aixecar-los del terra, i tenim tendència a caure amb les greus conseqüències que això comporta. Tenir uns peus ferms i flexibles, amb la sensibilitat desperta ens permetrà anar més segurs en el nostre camí i evitar alguns entrebancs.

Per tot això i molt més, m’encanta la pràctica de postures d’equilibri sobre els peus i la pràctica de la postura reina de les postura de peu del ioga: Tadasana, la muntanya. Des de tadasana es construeix tota la pràctica.

És una postura aparentment senzilla, on les dues plantes dels peus estan a terra, els peus es toquen des dels talons i creixem cap a la vertical des d’allà. Tan senzill i tan complex alhora, simplement estar de peu. Ferms com una muntanya i alhora lleugers i creixent cap amunt.

Es pot realitzar amb els braços estesos cap a la vertical tancant les mans en un mudra (gest amb les mans: palmells junts o dits ben oberts amb els dits polzes entrellaçats) i el segon estadi de la postura seria elevar-nos sobre els talons i quedar de puntetes. El còccix i el sacre cauen cap a terra i podem sentir aquesta doble força o energia una que ens eleva i l’altra que ens atreu cap a terra. El pit puja però les costelles inferiors van cap al melic, el cap mirant cap al davant amb la barbeta entrada perquè s’estirin les cervicals i la coroneta del cap apunti cap al sostre. Les espatlles relaxades cap avall i cap enrere perquè no s’enganxin a les orelles.

En aquesta postura l’observació dels nostres peus, de la seva fermesa; dels punts de suport: el taló, el dit gros, la part externa de la base; del contacte amb el terra; és la clau de la postura.

Els peus representen la porta d’entrada al xacra de la base, muladhara chakra. El primer xacra, aquell que ens connecta amb l’energia de la terra. Aquest centre energètic localitzat al perineu (cèrvix en les dones) entre l’anus i els genitals, a la base de la columna vertebral. El seu significat: arrel o base, ja ens indica en què es relaciona: salut, supervivència, arrels, seguretat, autoestima. És important treballar els peus, la base per poder accedir a aquest xacra; treballa les nostres arrels.

Aquesta postura a més és ideal per iniciar-se en la pràctica de bandhas (tancaments energètics al llarg de la columna) ja que afavoreix el seu tancament i activació. Un altre dia els veiem amb detall.

Bé, només em falta desitjar-vos una bona pràctica i sobretot una bona observació. Com esteu aquí i ara, com està la vostra base, els vostres peus a terra?. Hi ha fermesa? Ens balancegem? Està equilibrat el pes del cos? Podem tancar els ulls a la postura?

Feliç pràctica!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada