És el ioga una pseudociència o pseudoteràpia?

Aquests dies no es parla de res més. En el llistat de pseudoterapias o teràpies pseudocientífiques contra les quals s’ha proposat el govern d’Espanya d’actuar hi ha el ioga. Vaja, no sabia que jugava a aquesta loteria, però m’ha tocat.

Us parlaré des del meu punt de vista, de persona bastant racional, amb una carrera de les considerades científiques però amb una ment molt oberta i una mica espiritual que es dedica al món del ioga. Aquesta és la meva opinió, i com a tal, és una opinió la podeu compartir més o menys. El que us convido és com a tot a estar informats. Jo aportaré la meva experiència, res més, ja que no he fet cap estudi científic sobre això, jeje.

Continua llegint «És el ioga una pseudociència o pseudoteràpia?»

La respiració nasal i la memòria

Fa uns dies vaig trobar una notícia interessant sobre un estudi publicat a la revista Journal of Neuroscience que relacionava la respiració nasal amb la consolidació de la memòria (el procés que passa entre aprendre alguna cosa i ser capaç de recordar el memoritzat més tard).

Es tracta d’un experiment, ja en humans (abans s’havia provat en ratolins), que pretén demostrar la relació entre la nostra capacitat de memoritzar i la nostra respiració. Per a això van observar dos grups de persones, homes i dones, amb la pretensió d’observar la nostra memòria olfactiva. Per això se’ls presentaven olors “noves” i els deixaven en repòs uns respirant durant el repòs per la boca i altres pel nas. Després d’això es van observar els resultats. Segons l’estudi:

“En els mamífers, el ritme respiratori cíclic i els impulsos elèctrics de l’hipocamp, estan implicats en la construcció i la transferència d’informació entre les xarxes sensorials i de memòria. Aquestes oscil·lacions són arrossegades per la respiració nasal i conduïdes pel bulb olfactiu. Després viatgen a l’escorça piriforme, on es propaguen riu avall cap a l’hipocamp i modulen processos neurals crítics per a la formació de la memòria. En els éssers humans, el desviament del flux d’aire nasal a través de la respiració bucal elimina aquests ritmes i impacta la codificació i els processos de reconeixement, el que redueix el rendiment de la memòria. “

“La memòria de reconeixement va augmentar significativament durant la respiració nasal en comparació amb la respiració bucal durant la consolidació. Aquests resultats proporcionen la primera evidència que la respiració té un impacte directe en la consolidació d’esdeveniments episòdics i brinda major suport a la idea que les funcions cognitives centrals estan modulades pel cicle respiratori.

Segons el ioga la respiració hauria de ser sempre pel nas. És una pregunta molt freqüent en les classes de ioga, on els alumnes nous, sobretot aquells que vénen d’un entorn més de gimnàs o esportiu pregunten: He respirar pel nas? Sí, sempre. Sempre, sempre. Només es fa servir alguna respiració per la boca per l’efecte de deixar anar la veu i/o les tensions en certs moments o per l’efecte refrescant de certes respiracions bucals a l’estiu. Si no, sempre, sempre pel nas.

També és interessant veure la posició estratègica del nas en el nostre cos, just a la cara en relació directa amb el nostre lòbul frontal. En respirar els estímuls sensorials arriben directes al nostre cervell. Potser us hagi passat que a l’hivern en respirar de cop aire molt fred us ha dolgut el cap. Tot està allà mateix.

Per què respirar pel nas ?:

  • En respirar pel nas l’aire s’escalfa i s’humidifica, fent-lo més viable per entrar en els nostres pulmons.
  • El nas posseeix filtres naturals (mucoses, pèls, cavitats, etc.) que filtren i netegen l’aire. Són un depurador natural, mentre que en respirar per la boca ens vam saltar aquest filtre.
  • La respiració nasal és més lenta, tranquil·la i observant. La respiració bucal és un sistema secundari que s’activa naturalment només en casos de forta demanda d’oxigen.
  • En expirar pel nas s’activa el sistema d’expulsió natural de la mucosa que es genera per ajudar a l’expulsió d’elements externs, patògens, contaminació, pol·len, etc. Si no respirem pel nas de manera habitual aquesta mucositat s’estanca en els conductes nasals i els sinus paranasals i pot donar problemes com la sinusitis, sordesa, etc.
  • Arran de l’article: els circuits sensorials relacionats amb el nas i l’olfacte ens ajudaran a consolidar millor la memòria del que va passar durant el dia si respirem pel nas.

Durant la pràctica de ioga nidra i altres tècniques de relaxació es pot estimular la memòria amb records olfactius. Això es fa tant amb estímuls directes, hi ha professors que passen aromes entre els alumnes durant la relaxació, com per mitjà de les visualitzacions de records que s’han emmagatzemat per l’olfacte. Algunes d’aquestes visualitzacions que a mi m’agrada incorporar són:

“Olor a taronges recent expremudes, herba tallada, olor de les primeres gotes de pluja, l’olor de la mar, cafè al matí, pa acabat de fer”.

El nostre cervell relaciona certs records de forma molt potent amb l’olfacte i moltes persones tenen més capacitat de visualització si se’ls estimula per l’olor que per sons o colors. Per això és interessant les tècniques d’aromateràpia on cada olor es relaciona tant amb un record com amb un estat emocional concret.

Doncs res ioguis, seguirem atents als avenços d’aquests estudis sobre la respiració i la memòria. De mentres bona pràctica i a respirar i olorar més!

Apena, evolució genètica i melsa

Aquest abril va sortir una noticia que em va cridar especialment l’atenció, investigadors de la Universitat de Copenhaguen i la Universitat de Califòrnia a Berkeley havien trobat que a la tribu dels bajau (poble nòmada que viu a les aigües de les Filipines, Malàisia i Indonèsia) els seus individus han evolucionat per tenir una millor adaptació al seu estil de vida, el busseig amb apnea o pulmó lliure.

L’article és molt interessant i explica com s’han trobat dos o més variacions genètiques que explicarien la seva possible adaptació a la hipòxia (estat de deficiència d’oxigen a la sang, cèl·lules i teixits de l’organisme, amb compromís de la funció dels mateixos que pot causar la mort). D’una banda els bajau tenen una melsa fins a un 50% més gran que els seus veïns d’una altra ètnia agricultors i no pescadors. I per l’altre han identificat un gen responsable d’augmentar l’hormona tiroïdal que podria relacionar-se amb la melsa.

Us recomano llegir la notícia i l’article originial publicat a la revista Cell. Però a mi m’ha cridat especialment l’atenció la relació entre l’apnea, l’evolució genètica i la melsa. Ja que com a amant del ioga, el pranayama i la respiració conscient conec i m’intriguen les pràctiques yóguiques de retencions a pulmons plens o buits de diversos minuts.

La majoria de persones pot aguantar la respiració (sota l’aigua o sobre ella) durant uns quants segons; algunes durant uns pocs minuts (amb entrenament i constància). Però els bajau porten el busseig lliure a l’extrem: són capaços de submergir-se durant 13 minuts a profunditats de 60 metres o més. I ho fan de forma natural, els joves aguanten menys i els més experimentats més.

“Pranayama és el cessament de la inspiració i de l’espiració quan s’ha adquirit (ásana)’ – Yoga sutras de Patañjali, II 49 [22]

La retenció de l’alè o suspensió de la respiració en el pranayama és de gran importància, fins al punt que conforma la seva mateixa essència. Segons els tractats clàssics, les altres tècniques serveixen per preparar-la i enquadrar-la. El pranayama comença amb les retencions d’alè. Kumbhaka significa retenció de la respiració, forma part de totes les pràctiques i es pot entendre com la retenció o suspensió de la respiració en qualsevol fase del cicle respiratori.

Encara que en la pràctica de ioga es solen practicar retencions de pocs segons, els tractats clàssics i els grans ioguis parlen de retencions de 90 segons a diversos minuts: aquestes retencions tenen efectes sobre els teixits i tots els òrgans del cos. Davant la falta d’oxigen, el cos es posa en mode de supervivència, constitueix una acrobàcia fisiològica de gran perill, que s’ha de practicar sota la direcció d’experts qualificats.

Però recordem que la finalitat de les retencions d’alè en el ioga no és fisiològica: no pretén augmentar el torrent sanguini ni l’absorció d’oxigen. La seva finalitat és controlar el prana, elevar l’energia i arribar a la il·luminació. I és aquí on entra la melsa.

 

Segons les tècniques energètiques de sanació derivades del ioga, la melsa és un reservori de prana o energia vital. Ens connecta amb la circulació de l’energia vital a través del cos mitjançant els tres circuits de prana. Es pot traspassar energia de la melsa (un chakra secundari doble, té part anterior i posterior) als centres principals: primer i segon chakra o quart i cinquè.

D’alguna manera, els ioguis van percebre que mitjançant les apnees o retencions prolongades d’alè, la melsa generava més prana o energia vital. Relacionant aquesta melsa com a font energètica en el nostre cos.

Bé ioguis, qui sap si d’aquí a uns mil·lennis tots gaudim d’aquest melsa enorme que ens ompli d’energia i ens permeti retenir l’alè a voluntat durant minuts. De mentres no deixem de sorprendre’ns de l’avanç de la humanitat que és capaç de generar mutacions que s’adaptin a tots els medis.

Bona pràctica ioguis!

 

Interstici, fascia o teixit conectiu

Illustration by Jill Gregory. Printed with permission from Mount Sinai Health System, licenced under CC-BY-ND. (https://creativecommons.org/licenses/by-nd/4.0/legalcode).

Fa temps que les notícies sobre les fàscies del cos van augmentant a mesura que els investigadors van interessant-se més per aquest teixit misteriós que estaria implicat en la majoria de les funcions de mobilitat del cos i podria ser la causa del dolor crònic.

L’última notícia al respecte és l’article a la revista Nature dels investigadors: Petros C. Benias and Rebecca G. Wells entre altres que creuen poder demostrar que tant la fascia com d’altres components formarien un nou órgan, el més gran del cos humà anomenat INTERSTICI (interstitium).

Segons l’article (traducció lliure):

Es mostra un patró reticular que no tenien un correlat anatòmic conegut. La congelació del teixit preserva l’anatomia d’aquesta estructura, demostrant que forma part de la submucosa i un espai intersticial ple de líquid que no s’ha apreciat prèviament, que drena als nòduls limfàtics i que està recolzat per una xarxa complexa de gruixos de col·lagen. Aquesta xarxa està revestida de manera intermitent d’un costat per cèl·lules semblants a fibroblastos, però sobretot per una inusual i extensa interfície entre la matriu de proteïnes i nusos i el líquid circumdant. Vam observar estructures similars en nombrosos teixits que estan subjectes a compressió intermitent o rítmica, inclosa la submucosa de tot el tracte gastrointestinal i la bufeta urinària, la dermis, els teixits peri-bronquial i periartérico, i la fascia. Aquestes estructures anatòmiques poden ser importants en la metàstasi del càncer, l’edema, la fibrosi i el funcionament mecànic de molts o tots els teixits i òrgans. En resum, es descriu l’anatomia i la histologia d’un espai prèviament no reconegut, encara que estès, macroscòpic, ple de fluids dins i entre teixits, una nova expansió i especificació del concepte de l’interstici humà.

Es tractaria d’una estructura semi-líquida formada per aigua i col·lagen i petites cèl·lules anomenades del tipus fibroblastos que envoltaria i impregnaria tot el cos, órgans, teixits, etc.  Un òrgan nou de més de 10 litres, el més gran de tot el cos humà.

Les pràctiques de ioga suau, yin yoga, yoga restauratiu i terapèutic i en general qualsevol pràctica on el moviment somàtic, l’alliberament d’estructures i bloquejos del cos mitjançant el estirament no només de la musculatura sinó sobretot del teixit fascial es va estenent pels seus beneficis.

Articles com aquest ens expliquen una mica més allò que ens trobem a les classes, el motiu per el qual aquestes pràctiques alleugen dolors, milloren la nostra salud i ens fan prendre consciencia que el cos no és un lego per peces que es pugui muntar i desmuntar en funció de la peça que tenim trencada, sinó que hi ha una relació que va des de la punta dels dits dels peus fins al últim cabell de la coroneta del cap. El mantenir aquest espai intersticial esponjós, fluid, amb mobilitat i en general PLE DE VIDA pot millorar la nostra qualitat de vida i d’envelliment de manera substancial.

Us deixo l’article original en anglés a la revista i també un link a la noticia que va fer el canal 324.

http://www.ccma.cat/324/descobreixen-linterstici-el-nou-organ-del-cos-huma/noticia/2847544/

Seguirem atents a les noves notícies a aquest respecte!