La respiració bàsica del ioga és la tècnica anomenada ujjayi. Aquesta consisteix en una breu constricció de la gola que provoca que al passar l’aire es produeixi un lleuger so aspre, tant al inspirar com al espirar. Aquest so, ens ajuda al centrament, a enfocar la ment en un sol punt, es per això es que torna una de les claus de la pràctica de ioga. La seva definició més bàsica seria:
Ujjayi – El victoriós. La respiració del guerrer o l’heroi victoriós.
Sanskrit Heritage Dictionary
A nivell energètic, la respiració ujjayi ens ajuda a guiar i dirigir el prana, o energia vital, de forma conscient amb la nostra respiració. A obtenir-lo i mobilitzar-lo.
Segons el ioga, ujjayi és el pranayama que s’hauria d’aplicar durant tota la sessió de ioga mentre es practica asana (o sigui les postures). A part existeix una tècnica específica de pranayama que també s’anomena ujjayi però que inclou l’alternança de la respiració només a la fosa nasal dreta i retencions entre d’altres. Però com a base durant la pràctica física i també com a tècnica base a partir de la qual sorgeixen la resta de pranayames farem servir ujjayi.
Però tornem a el “so” que es produeix al tancar la gola. Si mai heu practicat ujjayi el més recomanable es imaginar que tenim un mirall davant la boca i que volem entelar-lo. Ho fem amb la boca oberta i podem notar com l’aire surt més a poc a poc, la gola es contrau una mica i es produeix un so. Ara repetim el mateix però amb la boca tancada i traient l’aire pel nas. Continua la sensació més calenta i humida, la breu constricció i el so. No perdem aquesta sensació de tancament i so que ara es produeix tant al espirar com al inspirar. Aquesta sonoritat no es fa al nas, no és un so nasal, sinó una especie de principi de ronqueig molt suau que neix a la base de les cordes vocals.
Al aplicar ujjayi a la pràctica d’asana ens centrem més en les postures, ja que la ment es manté permanentment enfocada en la respiració i el seu so. Una respiració llarga, profunda, subtil i regular que ens indica en tot moment el nostre estat aquí i ara. És un del bhavana o suports dins de la pràctica més importants i que poden fer servir tant persones principiants com avançades.
Ara toca preguntar-se quant de sorollós ha de ser aquest so?
Com a professora de ioga, i per tant responsable de guiar una pràctica, el meu ujjayi és molt sorollós. Massa sorollós. Exageradament sorollós. Ho faig com a acompanyament als alumnes, igual que acompanyo amb les paraules, les demostracions, la veu, la mirada també ho faig amb el so de la meva respiració. A través del so dono una pauta perquè els alumnes sàpiguen quantes respiracions portem, quan de profundes i/o llargues hauran de ser, etc. Però no deixar de ser un “teatre” o exageració del so original.
Com a yoguini (no professora), al igual que quan practico la meva pràctica personal o sadhana no em guio a mi mateixa amb les explicacions, la meva respiració dins de la pràctica deixa de ser sorollosa. A nivell personal ujjayi s’ha de tornar un so imperceptible però constant. Un so subtil. Està allà, el sent cada persona, però no els senten els companys.
Alguns professors expliquen el pranayama ujjayi com la respiració “Darth Vader”. Aquesta indicació pot estar més o menys bé pels primers mesos de pràctica. Però després el nostre ujjayi ha de virar cap al silenci. Cap a un so intern que només el percebem nosaltres. Una ajuda, un suport que està present en cada moment de la pràctica, però no pot ser un teatre.
I vosaltres? Ja practiqueu ujjayi? So o silenci?
