Categoria: Pranayama

Aquest abril va sortir una noticia que em va cridar especialment l’atenció, investigadors de la Universitat de Copenhaguen i la Universitat de Califòrnia a Berkeley havien trobat que a la tribu dels bajau (poble nòmada que viu a les aigües de les Filipines, Malàisia i Indonèsia) els seus individus han evolucionat per tenir una millor adaptació al seu estil de vida, el busseig amb apnea o pulmó lliure.

L’article és molt interessant i explica com s’han trobat dos o més variacions genètiques que explicarien la seva possible adaptació a la hipòxia (estat de deficiència d’oxigen a la sang, cèl·lules i teixits de l’organisme, amb compromís de la funció dels mateixos que pot causar la mort). D’una banda els bajau tenen una melsa fins a un 50% més gran que els seus veïns d’una altra ètnia agricultors i no pescadors. I per l’altre han identificat un gen responsable d’augmentar l’hormona tiroïdal que podria relacionar-se amb la melsa.

Us recomano llegir la notícia i l’article originial publicat a la revista Cell. Però a mi m’ha cridat especialment l’atenció la relació entre l’apnea, l’evolució genètica i la melsa. Ja que com a amant del ioga, el pranayama i la respiració conscient conec i m’intriguen les pràctiques yóguiques de retencions a pulmons plens o buits de diversos minuts.

La majoria de persones pot aguantar la respiració (sota l’aigua o sobre ella) durant uns quants segons; algunes durant uns pocs minuts (amb entrenament i constància). Però els bajau porten el busseig lliure a l’extrem: són capaços de submergir-se durant 13 minuts a profunditats de 60 metres o més. I ho fan de forma natural, els joves aguanten menys i els més experimentats més.

“Pranayama és el cessament de la inspiració i de l’espiració quan s’ha adquirit (ásana)’ – Yoga sutras de Patañjali, II 49 [22]

La retenció de l’alè o suspensió de la respiració en el pranayama és de gran importància, fins al punt que conforma la seva mateixa essència. Segons els tractats clàssics, les altres tècniques serveixen per preparar-la i enquadrar-la. El pranayama comença amb les retencions d’alè. Kumbhaka significa retenció de la respiració, forma part de totes les pràctiques i es pot entendre com la retenció o suspensió de la respiració en qualsevol fase del cicle respiratori.

Encara que en la pràctica de ioga es solen practicar retencions de pocs segons, els tractats clàssics i els grans ioguis parlen de retencions de 90 segons a diversos minuts: aquestes retencions tenen efectes sobre els teixits i tots els òrgans del cos. Davant la falta d’oxigen, el cos es posa en mode de supervivència, constitueix una acrobàcia fisiològica de gran perill, que s’ha de practicar sota la direcció d’experts qualificats.

Però recordem que la finalitat de les retencions d’alè en el ioga no és fisiològica: no pretén augmentar el torrent sanguini ni l’absorció d’oxigen. La seva finalitat és controlar el prana, elevar l’energia i arribar a la il·luminació. I és aquí on entra la melsa.

Segons les tècniques energètiques de sanació derivades del ioga, la melsa és un reservori de prana o energia vital. Ens connecta amb la circulació de l’energia vital a través del cos mitjançant els tres circuits de prana. Es pot traspassar energia de la melsa (un chakra secundari doble, té part anterior i posterior) als centres principals: primer i segon chakra o quart i cinquè.

D’alguna manera, els ioguis van percebre que mitjançant les apnees o retencions prolongades d’alè, la melsa generava més prana o energia vital. Relacionant aquesta melsa com a font energètica en el nostre cos.

Bé ioguis, qui sap si d’aquí a uns mil·lennis tots gaudim d’aquest melsa enorme que ens ompli d’energia i ens permeti retenir l’alè a voluntat durant minuts. De mentres no deixem de sorprendre’ns de l’avanç de la humanitat que és capaç de generar mutacions que s’adaptin a tots els medis.

Bona pràctica ioguis!